Joan Dausà publica Ara Som Gegants després de tres anys de silenci discogràfic. Un treball que celebra la vida tal i com és: intensa, reflexiva i il·lusionant.
No cal ser gran per ser gegant. Només cal confiar en la vida. Tots hem estat gegants alguna vegada. I ho tornarem a ser.

Durant anys, dècades, segles, hem aplaudit actors, actrius, dramatúrgies, escenografies, directors... però ens hem oblidat d’una peça clau del teatre: el públic.
Quim Masferrer pensa que ha arribat l’hora de fer un homenatge al públic en un espectacle únic i impossible de repetir perquè el públic n’és el protagonista. Un protagonista, o millor dit: molts protagonistes, que escriuran l’argument d’aquesta experiència.

El pallasso busca i gairebé sempre troba, les fissures en la raó i en els seus semblants. El savi tremola, quan riu. Perquè sovint la matèria del riure, la vida de l’home, és feta de tristesa, afirmava Baudelaire.
Quan els pallassos són capaços de les lletres fer-ne números i de vestir els fets de nuesa, la llibertat n’és la seva presó.
Us convidem a viatjar i a reflexionar sobre la figura del pallasso amb un collage musical farcit de números de creació pròpia i algun clàssic, tot amanint-lo d’acidesa, de dolçor o de picant per desvetllar els muscles del riure.

Antonia Santiago Amador “La Chana” neix a l’Hospitalet el 1946. És una artista creadora genial, autodidacta i irrepetible. Ha tingut dos etapes d’esplendor professional: una entre 1966 fins 1980 i una altre entre 1985 i 1991; ambdues interrompudes per un període de cinc anys de silenci artístic.
Ara tenim la oportunitat de gaudir de nou del seu talent.

Una proposta que porta als seus protagonistes al límit, un text on res no és el que sembla i que fa girs inesperats deixant-nos literalment descol·locats.
Jordi Casanovas torna a encertar plenament amb un text realment sorprenent i
magnífic.

Sis dones del poblat de barraques sevillà, el més gran i antic d’Europa, reinterpreten el clàssic “Fuenteovejuna” després de la revolució que va suposar la seva primera experiència de teatre comunitari amb “La casa de Bernarda Alba”.
Semblava impensable escapar d’aquest parc temàtic de misèria, però ja fa quasi 10 anys que el teatre va servir de salvaconducte per a un grapat de gitanes de El Vacie per visibilitzar i amplificar el crit d’uns veïns que exigeixen dignitat.

Niño de Elche és l'enfant terrible del nou flamenc. Radical i avantguardista fins a límits insospitats, Francisco Contreras ha extasiat públics com els del Sónar mesclant poesia, música i performance i coquetejant amb el rock o l´electrònica. Amb Voces del extremo (2015), el cantaor va aconseguir allò tan difícil de posar d´acord públic i crítica i des d´aleshores no ha parat d´experimentar. Ara, el d´Elx presenta Antología del cante flamenco heterodoxo, sota la direcció de Pedro G. Romero i la producció de Raül Fernández Refree, on conviuen influències musicals aparentment tan allunyades les unes de les altres com Xostakóvitx, Tim Buckley i Mikel Laboa, amb textos d´Antonio Machado, Lafargue i San Juan de la Cruz. Esteu preparats?

Un tret al cap s’apropa al gènere del thriller periodístic sense renunciar a l’humor ni a la dimensió íntima dels personatges. Una periodista acomiadada, una víctima que demana insistentment que es faci públic el seu cas. I una dona (la germana de la periodista) que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud. Entre les tres es crea un triangle en el que tot allò que és tant difícil de dir és justament el que els permetrà sortir del carreró sense sortida on han anat a parar. La censura en l’àmbit públic, en aquest cas el periodisme, i també en el privat, en aquest cas el familiar, és el motor d’aquesta història amarga i tendra a la vegada.

Café La Tranquilitat, avinguda del paral·lel, Barcelona anys 20 del segle passat. Un indigent s’apropa a una taula i demana una moneda a un home. Aquest treu una pistola de la jaqueta, la posa a la ma de l’indigent i li diu: “Ves al banc i agafa tot allò que necessitis. Es teu”
Així arranca aquest relat, que ens porta al darrer terç del segle XIX, a la creació del món obrer i que anirà avançant, a través de les lluites al camp i a la ciutat, fins els anys 30 del segle XX.

Qui no s’ha preguntat mai quin llibre s’enduria en una illa deserta? En ple hivern i sense més combustible per cremar, la pregunta que es formulen els tres personatges dins d’un pis amenaçat per les bombes i els trets dels franctiradors és tan o més perversa: quin llibre és prou valuós per sacrificar un instant més d’escalfor? Sols cal tibar del fil perquè les grans preguntes emergeixin de seguida: quant val la cultura? Els principis cauen quan rau la supervivència? Val la pena viure si perdem la humanitat i ens convertim en bèsties?

El tècnic d’una multinacional minera es enviat a Sudamèrica per a negociar la instal·lació d’una explotació d’or. Aquest fet modifica la realitat de la comunitat local. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns.
Barregem temporalment aquest present amb l’arribada de Francisco Pizarro al territori de l’actual Perú al 1532 i la seva trobada amb el darrer rei Inca Atahualpa.

L’espectacle Como hace 3.000 años ens proposa un passeig basat en una selecció de poemes amb els quals l’actor argentí s’identifica plenament.
La proposta d’Héctor Alterio és summament original ja que no diu els poemes d’una forma clàssica sinó que els interpreta, d’aquesta manera no és la mètrica o la melodia les que marquen el camí sinó la interpretació, no busca l’essència sinó l’actuació.
Amb l’acompanyament de composicions de Piazzola, Turina, Rodrigo i del mateix José Luis Merlín, la tria de textos reflecteix la coincidència dels sentiments comuns entre els autors i l’intèrpret, gràcies a l’alta implicació emocional d’Alterio en aquest espectacle, en que destaca especialment la presència de textos de León Felipe, aquest poeta maleït, venerat i alhora oblidat, que fa infinitats de retrets a la humanitat.

El Festival Django L’H presenta The Django Orchestra, una formació inèdita que s’estrena al Teatre Joventut de L’Hospitalet. Amb més de 25 músics a l’escenari, interpretaran composicions del gran Django Reinhardt, arranjades especialment per l’ocasió pel Sergi Vergès. Conduïnt aquest projecte es troba l’Albert Bello, músic hospitalenc, referent del jazz manouche al nostre país. Acompanyat del violinista Oriol Saña, ens aproparan a la música dels mestres Django i Grappelli.
I és que el swing de Django Reinhardt i Stéphane Grappelli és el protagonista d’aquest projecte únic. Un mestissatge d’energia explosiva desbordant i també d’elegància. Una tria acurada del què es vol tocar i com es vol presentar. Una decisió ambiciosa que situa una vegada més a la ciutat de L’Hospitalet en el punt de mira de les propostes de jazz manouche fetes al món. Ja se’n parla, espereu a escoltar-la!

Rafa Pons ha escollit l’Hospitalet, ciutat fetitxe per a l’artista barceloní, per presentar en exclusiva el seu nou disc, del que només sabem fins al moment que significarà un gir nou a la seva carrera artística. Envoltat de tota la seva banda, la cita serà al Teatre Joventut nou anys després de trencar-se el peu en el mateix escenari. Emoció garantida!

A partir d’un realisme cru, l’obra aborda interrogants i conflictes universals de l’ésser com són el valor de la llibertat, el desgast propi de les relacions interpersonals o els manaments que s’acumulen al llarg d’una vida.
La peça transcorre en torn del vincle entre dos matrimonis d’adults, que transformaran un diumenge tranquil i rutinari en un obscur caos on les misèries més profundes de cada individu surten a la llum.

Màgia i fantasia són els principals ingredients d’aquest ballet amb música de Txaikovski basat en un conte d’Alexandre Dumas que revisa i dulcifica la història d’E.T.A Hoffmann El trencanous i el rei dels ratolins.

Any rere any el Centre de Dansa de Catalunya ens actualitza aquest ballet clàssic  per a petits i grans convertit en tradició nadalenca arreu del món i ara també en una cita anual al Teatre Joventut de L’Hospitalet.